CONTE GRIPAU
CONTE GRIPAU Observo com mira el seu rellotge amb nerviosisme. Què es suposa que hem de fer ara? He esperat aquest moment des de fa molt i soc conscient que ell també, pero ara, que ens trobem cara a cara, amb la seva mirada enfonsant-se en la meva, com si intentés veure més enllà del que mostro, m'envaeix un sentiment molt conegut per mí; la por. Abans en tenía de que mai em trobés, ara en tinc de no ser jo la princesa que ell esperava. —Tens fred?—pregunta. Es treu la capa i la col·loca sobre la meva espatlla i em mira. Em mira com si fòs de paper. Una princesa de paper. Tan fràgil que em trencaría en qualsevol moment. I un altre cop el silenci aclaparador que romandra entre nosaltres desde un primer moment, incomodant-nos. Baixo la mirada. Penso. Medito. El miro i no diu res, mira l'horitzó...suposo que és mes captivant la manera en la que el blau del cel es torna ataronjat, al mateix ritme que el sol baixa i la lluna es prouncia enmig d'estrelles solitàri...